Hem passat uns anys d’eufòria col·lectiva, de miraculosa unitat
independentista (de fet, encara hi som, o almenys això volem creure…), de
manifestacions multitudinàries, de posicions fermes i anhels irrenunciables.
Uns anys tan màgics que gairebé ja ens havien fet oblidar el rerefons
caïnita que caracteritza el nostre país i que al llarg de les diverses
vicissituds històriques ens ha posat en el tràngol on som. Ara ja no tenim els
trets dels Fets de Maig, ni els mossos o els sometents aguaitant bandolers pels
marges dels camins, maulets i botiflers, la busca i la biga… Però només ha
calgut esmentar la llengua que ens defineix perquè aflori el nostre ADN de
sempre. En la teoria bèl·lica diuen, com a mínim des de Cèsar, “divideix i
venceràs”. Amb nosaltres, els catalans, la tàctica esdevé encara molt més
senzilla, perquè no cal fer res, ja ens dividim tots sols.
Quan un grup d’escriptors, lingüistes, especialistes… decideixen publicar
un manifest (més o menys oportú i afortunat, això ho deixo a la consideració de
cadascú i als centenars d’articles que s’hi han referit) sobre la identitat
lingüística reapareixen els ganivets fratricides que havíem anat esmolant
clandestinament durant tots aquests anys de relativa pau.
I és que ens perd l’estètica.
M’explico: he llegit el manifest, he escoltat moltes declaracions i he
repassat alguns dels articles que s’hi han referit. Hi he vist molts ganivets,
moltíssims (metafòrics, és clar!), però gairebé sempre (excepte els enemics que
ho estaven esperant i que hi han sucat tot el pa que han pogut sucar: recordeu
l’Aznar? O els maximalistes de darrera fornada que acaben afirmant
irracionalment que s’estimen més seguir en el Regne d’Espanya que en una
República Catalana on el català no sigui l’única llengua oficial…) m’ha semblat
intuir que la idea de fons que defensaven era la mateixa i que, de fet, em
penso que és la que defensem la majoria dels catalans, hagin nascut on hagin
nascut i parlin habitualment la llengua que parlin. És a dir: malgrat el
rebombori mediàtic, el so de tambors de guerra, la majoria que ha intervingut
en el debat, aferrissadament, ferotgement, està d’acord en el més essencial.
Però ens perden les formes, els detalls, els matisos, l’aparença, els gestos,
l’estètica…
Ras i curt: tots tenim clar que tenim una llengua que ha estat perseguida i
que la volen minoritzada, que és un miracle que hagi sobreviscut i que encara
tingui tanta vitalitat gràcies a la tossuderia dels seus parlants, perquè sabem
que és el que més ens identifica, el que més ens uneix i cohesiona.
Tots tenim clar que la futura República Catalana defensarà millor la nostra
llengua que no pas l’actual Regne d’Espanya (algú en dubta?).
Tots tenim clar que la llengua catalana (i l’occitana a la Vall d’Aran) és la llengua
pròpia del territori (de fet, ho vam refrendar en l’actual Estatut d’Autonomia)
i que, com a llengua minoritària (llengües minoritàries) en el context
internacional l’hem de defensar (no és cap invent nostre, ho diu la carta europea
de les llengües minoritàries) i potenciar especialment. Tots volem que el
català sigui la llengua vehicular de la societat, allò que ens identifica respecte
a les altres comunitats (i l’occità a Aran)…
Ara: també és important que tinguem clar que la nova República ha de
significar una millora per a tota la ciutadania, i que no hi pot haver
ciutadans que perdin drets que ara tenen. És més, no crec que hi hagi cap
català (i menys encara cap signant del manifest en qüestió) que no vulgui dir
ben alt que en la nova República Catalana “a ningú se’l va obligar a parlar en
llengua catalana (o occitana)”. I, aquesta vegada, sense que ens hagin de caure
les dents per mentiders!
D’altra banda, algú creu que no és un avantatge que els catalans tinguem un
bon domini de la llengua castellana (i a la Catalunya del Nord del francès),
que no només ens acosta a la llengua dels veïns, sinó que ens apropa a un
mercat de centenars de milions de persones? No hem fet intents per entrar en el
món de la francofonia? Ja voldríem que els nostres joves tinguessin el domini
de l’anglès que tenen del castellà! Hi renunciarem? El futur és per avançar, no
pas per recular. I això no està renyit amb la idea de defensar que la llengua
catalana ha de ser la llengua habitual de l’administració i de les
comunicacions ordinàries dels catalans (i l’occitana dels aranesos), la llengua
que ens identifica com a poble i que hem d’utilitzar i preservar de manera
natural.
I, si tots hi estem d’acord, per què ens seguim barallant per pura
estètica. Deixem-nos de guerres fratricides, defensem la normalització del
català, com a llengua pròpia, en tots els àmbits en què encara no està
normalitzada. Deixem que els juristes estableixin quina és la millor fórmula
legal per garantir allò que tots volem, i no ens emboliquem amb gestos que
queden molt dramàtics, però que no són gens efectius. I que, malauradament,
frenen el camí cap a la independència que encara ens hem de guanyar. Només
faltaria que no hi arribéssim per culpa de l’estètica!
El català ha de ser la llengua d’ús habitual de la República (i l’occità a
Aran), però és bo que el castellà sigui conegut per tota la població (com el
francès a la Catalunya del Nord), i caldrà garantir que els nostres joves
tinguin un domini també prou solvent de la llengua anglesa. I, sobretot, ningú
s’ha de sentir exclòs de la República per no dominar la llengua, ningú s’ha de
sentir obligat a parlar català, si no vol. La República Catalana no ha de caure
en l’error comès per francesos i castellans: les imposicions sempre acaben sent
perjudicials. I, al capdavall, als finlandesos tampoc no els ha anat tan
malament que el suec també sigui llengua oficial a Finlàndia, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada