Referèndum o el retorn del rei Artús (o Sísif)?

Si aquest apunt fos l’inici d’una aventura d’Astèrix, diria: “Són bojos, aquests catalans!” El tema de fons seria: “Com és que aquests ximples de romans s’entesten irreflexivament a xocar contra els gals sabent que, una volta darrere l’altra, topen contra un enemic implacable que els deixa ben baldats...; i així, com Sísif, fins la propera!”

Doncs, aquesta setmana (sí, precisament aquesta setmana!) hem tornat a sentir veus defensant que la línia que ha de mantenir l’independentisme-sobiranisme-catalanisme és la demanda de la celebració d’un referèndum legal sobre la independència.

Som bojos, nosaltres, els catalans!

Després de tot el que hem viscut aquests anys i totes les dècades que ens han precedit, després de tot el que hem sentit i ens han dit des de l’altra banda de l’Ebre, després que espanyolistes de dretes, d’esquerres i de centre i de no se sap ben bé què hagin dit i reiterat que la celebració d’un referèndum d’aquest tipus és impossible, encara es publiquen veus de catalans ben intencionats que tornen a sortir amb el tema que, allò que ens uneix, és la reivindicació del referèndum..., o potser era la confiança en l’arribada del messies o en el retorn del rei Artús un cop guarit de les ferides a Avalon o...?

Per a alguns (i ho dic amb tot el respecte del món), sembla que el temps no passi mai o no n’aprenguin mai... Sembla que no hàgim reivindicat un referèndum com l’escocès des de fa anys, que no s’hagués arribat a un acord de govern el 2012 per la celebració d’un referèndum al llarg del 2014, sembla que no es va intentar fer un referèndum legal el 9 de novembre del 2014 i que va ser impossible, que només s’hi va poder fer un simulacre (important, sí, però simulacre), i que es va haver de fer un altre simulacre aquest 27 de setembre, que es va guanyar.

Sí, quan es va dir que només unes eleccions al Parlament de Catalunya podrien substituir el referèndum impossible, ja era clar que el que es buscava era una majoria d’escons, en cap cas una majoria de vots que mai no serien equiparables als obtinguts en un referèndum, que els resultats amb una llista única necessàriament serien inferiors dels que es podrien obtenir amb llistes separades. I així va ser. I vam guanyar!

I tot el món ho va veure..., menys alguns catalans ben intencionats que encara esperen el retorn del rei Artús o que s’emocionen amb el mite de Sísif.

I tenim un mandat democràtic (si finalment hi ha un acord entre Junts pel Sí i la CUP...) per tirar endavant un full de ruta que culmini amb un referèndum (sí, aquell referèndum que els catalans ben intencionats encara reclamen) sobre la constitució de la nova República. I sí, aquesta serà l’única manera de convocar un referèndum legal perquè els catalans opinin sobre la constitució política del seu país. Però, abans, hem de tenir un govern que avanci en les estructures d’Estat que ens permetin deixar de banda les imposicions del tribunal constitucional...

La resta, per moltes veus autoritzades que en parlin, és un conte d’Astèrix.