Doncs sí, finalment, ha passat el que
feia temps que s’anunciava i m’ha permès parafrasejar una dels títols més
repetits de la història (i perdoneu-me la vulgaritat), avui 17 d’abril, Dijous
Sant, s’ha mort en Gabo.
Gabriel García Márquez feia temps
que estava malalt i tots els seus fidels seguidors n’esperàvem la mala notícia
un any o un altre. I, com no pot ser de cap més manera, ha acabat passant;
malgrat que en les obres de García Márquez la frontera entre la vida i la mort
és molt més fina que en el món real.
En la meva trajectòria acadèmica i
professional, l’obra literària de Gabriel García Márquez ocupa un lloc central.
És clar que abans de començar a llegir-lo ja m’havia introduït en altres grans
autors, però de ben jove vaig començar a meravellar-me’n i fins aquí... La meva
decisió de dedicar-me als estudis literaris en bona part la dec a l’admiració
per les obres d’en Gabo.
I els catalans n’hauríem d’estar
especialment interessats perquè una part important de la seva producció té a
veure amb les nostres terres. L’èxit de Cien
años de soledad l’agafa a Barcelona, i les terres catalanes són el marc
privilegiat de Doce cuentos peregrinos.
No crec que hi hagi gaire res més a
dir, només un llistat de les seves magnífiques obres és un epitafi perfecte en
aquests moments laudatoris: La hojarasca,
El coronel no tiene quien le escriba,
Los funerales de la Mamá Grande, La mala hora, Cien años de soledad, Relato
de un náufrago, Ojos de perro azul,
El otoño del patriarca, Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera, El general en su laberinto, Doce cuentos peregrinos, Del amor y otros demonios, Noticia de un secuestro, Memoria de mis putas tristes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada