Dimecres, 27 de novembre, Olot, seu d’Òmnium
Cultural, una trentena de persones ansioses per sentir les explicacions d’un
gran escriptor, Sergi Pàmies, malgrat les temperatures sota zero que han
arribar sobtadament al nostre país. Un honor que els companys d’ÒC-Garrotxa m’hagin
demanat de presentar-lo.
Un compromís, és clar: amb la fama d’escriptor
crític i de personatge una mica maniàtic que té, el presentis com el presentis
sempre ets susceptible de ser reprovat. Però és una de les primeres espases
dels nostres escriptors i val la pena d’arriscar-se. Vaja!, em sembla que,
tractant-se de literatura, mai no he defugit el risc. Penso que la literatura
(i l’art, en general) és allò que ens fa ser alguna cosa més que éssers vius i
que, per ella, val la pena de lluitar-hi, de donar la cara.
Arriba en Sergi Pàmies i ens deixa
anar: si et va bé, ho podem organitzar com una conversa, sempre és més àgil. I
té raó, com la majoria de vegades. O sigui: faig un repàs mental en deu segons
de tot allò que volia dir per veure si ho puc col·locar en una conversa. I sí:
cap problema. Ho farem com una conversa.
Se’l veu còmode. Explica moltes
coses del llibre que estic convençut que ha explicat moltes vegades en aquestes
últimes setmanes. Jo aprofito per felicitar els companys de l’Òmnium pel cicle
de xerrades que ens ofereixen a Olot: aquest mes, per exemple, hem gaudit dels
dos autors més venuts del mes, en Sergi Pàmies i en Rafel Nadal. Recordo també
la feina que fa la Irene, de la llibreria Drac, que ens ha portat, entre d’altres,
en Lluís Anton Baulenes, i que sempre és al peu del canó pel que calgui. I
deixo caure el nom d’en Cristian Segura, un dels joves Dimecres, 27 de novembre, Olot, seu d’Òmnium
Cultural, una trentena de persones ansioses per sentir les explicacions d’un
gran escriptor, Sergi Pàmies, malgrat les temperatures sota zero que han
arribar sobtadament al nostre país. Un honor que els companys d’ÒC-Garrotxa m’hagin
demanat de presentar-lo.
No cal dir que el darrer llibre d’en
Sergi Pàmies és altament recomanable. A mi, m’ha interessat especialment per
les referències familiars, dels seus pares (en Gregorio i la Teresa), però té
molts altres punts d’interès literari, és clar. Les preguntes del públic,
malgrat l’interès literari, lògicament deriven cap a l’actualitat política, cap
al procés a la independència, del qual en Sergi diu no ser-ne partícip perquè
no li arriba al cor.
Me n’estic, és clar, però els seus
motius són fàcilment rebatibles: encara que et sentis espanyol al 100%, això no
vol dir que no estiguis a favor de la independència de Catalunya. Ben al
contrari, penso que els espanyols que viuen a Catalunya (o els que se senten
plenament espanyols) han de ser els primers a apostar per la independència del
país. Estic convençut que un bon espanyol ha d’estar a favor de la lliure
determinació dels pobles, que ha d’estar a favor que els catalans puguem
decidir lliurement el nostre destí, i que la llibertat de Catalunya farà molt
més lliure el país (Espanya) del qual diuen sentir-se vinculats emotivament.
Ben clar: la independència de Catalunya no té res a veure amb el sentiment d’espanyolitat.
Si Catalunya és lliure d’escollir el seu destí, Espanya serà molt més lliure d’organitzar
el seu futur.
Però
això no tocava en la presentació de Cançons
d’amor i de pluja, un gran llibre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada