He
triat un títol que m’ha semblat prou significatiu dels moments que estem
vivint: n’hi ha una colla que l’esgrimeixen per justificar-ho tot (en altres
moments històrics, no ens costaria gaire vincular-ho amb les ideologies
feixistes), n’hi ha que apel·len a la sensatesa per preservar la democràcia i
que sigui el poble qui decideixi; n’hi ha que estan a l’expectativa dels
esdeveniments...
Entre
ahir i avui m’ha vingut al cap perquè he ensopegat amb tot d’anècdotes que m’ho
han recordat.
La
Soraya (PP) diu que trametran al TC la declaració de Sobirania del Parlament i
en Lucena (PSC) l’aplaudeix perquè diu que és evident la seva il·legalitat.
Potser sí, però són actituds d’aquelles dels arbres que no ens deixen veure el
bosc (la llei escrita no ens deixa veure la veritat). El que s’hauria de
recórrer al TC (o a qui sigui) és l’article aquest de “la indissoluble unitat”:
hi ha res que sigui “indissoluble” i eternament permanent? És la irracionalitat
feta llei! I ens la volen fer empassar tant sí com no.
Em
vénen al cap els discursos dels tres últims ponents del cicle Catalunya-Espanya
del PEHOC: el federalista Marcelino Iglesias (PSOE) afirmava que si Catalunya s’independitzés
seria com si li amputessin un braç (indissoluble unitat?); l’enginyer Joaquim
Coello apel·lava (com Foment...) a reclamar el concert econòmic (perdó: qui ens
ho ha ofert, com diu avui a l’Ara en
Carles Capdevila?); ahir mateix, Francesc Valls, director de l’edició de El País a Catalunya em donava la raó
quan jo em demanava que portem tres-cents anys preocupant-nos per la relació
Catalunya-Espanya, però que des de l’altra banda la relació Espanya-Catalunya
no els mereix cap interès. Tot es redueix a la constitucional “indissoluble
unitat”.
També
ahir vaig poder seguir per internet la intervenció de l’alcalde de Gallifa en
un programa d’Intereconomia. En faig cinc cèntims:
Els
“periodistes” del plató estaven ben crispats perquè entenien com a burla a la
gloriosa ensenya nacional (no sé per què però tot això em recorda els fets del Cu-cut! de fa més de cent anys) que
Gallifa hagués complert la disposició legal que l’imposava Llanos de Luna (PP)
(aquests del PP s’han omplert la boca de defensar allò que realment interessa
els ciutadans, que és sortir de la crisi, però l’únic que fan és fer perdre el
temps i els calés als ajuntaments posant plets per l’absència de banderes, per
les declaracions sobre la insubmissió fiscal, sobre la sobirania, etc.)
col·locant una bandera espanyola de proporcions ben reduïdes a la façana de l’Ajuntament.
Com
que, malgrat la crispació, no tenien la manera de destarotar la calma de l’alcalde,
els tertulians van haver de recórrer a la història de sempre: “i si els
ciutadans de la Val d’Aran es volen independitzar?”, que ho facin, va contestar
l’alcalde, som demòcrates. “I si els d’un barri de Barcelona?”, em pensava que
no hauria de respondre preguntes surrealistes, que va dir l’alcalde.
Amb
la qual cosa, van tornar a la càrrega amb els tòpics de sempre (i penso que
aquí l’alcalde no va estar prou fi): “Des de quan Catalunya és Espanya” i “Catalunya
ha estat mai independent?” La resposta que els senyors d’Intereconomia tenen al
cap (com fa la Constitució Espanyola) és “d’abans dels dinosaures, ben a prop
del Gènesi...”, però la realitat no és aquesta.
La
resposta és: i què és Espanya? El Sahara Occidental, Ifni, Guinea Equatorial,
el Marroc, les Filipines són Espanya? Gibraltar i Portugal? Ceuta i Melilla?
Andorra i el Rosselló són Espanya? La gloriosa Constitució defineix els límits
del Regne d’Espanya? En els últims dos-cents anys, els límits del Regne d’Espanya
(i el mateix Regne) han canviat constantment i Espanya segueix existint, no? La
independència de Catalunya no impediria la continuïtat de l’existència d’Espanya,
no?
De
fet, internacionalment, Espanya apareix com a tal quan Napoleó envaeix els
regnes hispànics el 1808 i entronitza Josep com a rei d’Espanya alhora que
incorpora tot el Principat de Catalunya a França. Quan Ferran VII recupera el
tron el 1813 ho fa amb un títol que fins llavors no havia existit mai: Rei d’Espanya;
i recupera la part sud-pirinenca del Principat de Catalunya.
“Catalunya
no ha estat mai independent!” És ridícul, però s’ho creuen i tot! El Canadà és
independent? Doncs això: resulta que el Cap d’Estat és la reina d’Anglaterra,
però això no vol dir que no sigui un Estat independent, no és així? Doncs
aquesta era la situació de Catalunya fins al Decret de Nova Planta de 1716:
supressió de les institucions catalanes i submissió a les lleis de Castella.
Així de clar i de simple, encara que els hereus de Felip V, de Castella, no ho
vulguin recordar.
Avui
he llegit que Rajoy (PP) s’enorgulleix que la UE manté les ajudes a l’agricultura
i, a canvi, renuncia a la inversió pel corredor mediterrani. I, mentrestant, a
les “chirigotas” de Cadis es burlen i ridiculitzen els catalans perquè volen
independitzar-se: ells mantenen les ajudes a l’agricultura i els catalans es
queden sense promoció econòmica.
Suposo
que tot plegat també forma part de la indissoluble unitat de la nació espanyola
que postula irracionalment (i inconstitucionalment, si la Constitució té alguna
lògica universal) la sagrada (sempre que PP-PSOE no es posin d’acord per
canviar-la d’avui per demà) Constitució Espanyola.
En
fi, em penso que aquest capítol encara no ha acabat...
Ja és això, Pere. Per als senyors del PP i del PSOE els catalans som els espanyols que vivim a Catalunya i no poden entendre, o consideren una simple extravagagància, que molts catalans se sentin part d'una nació diferent... La bona notícia és que això fa inviable cap possibilitat d'entesa... Només quan disposem d'un Estat propi ens tindrsn respecte.
ResponEliminaSí. No fan més que donar-nos motius per marxar ràpid. L'últim, la història de les banderes
ResponElimina