D'Iglesias a Catà

Divendres tocava el cicle del PEHOC. Ponent, Marcelino Iglesias... En fi, tocava anar a veure què deia. I, vaja: decepció absoluta. De fet, va començar amb una descripció geogràfica dels Nogueres que semblava mofar-se de l’auditori. El primer que em va sobtar va ser la insistència en proclamar que el naixement d’una persona és aleatori: quan neixes, no tries on neixes. Deia que ell havia nascut aragonès per casualitat, i que els seus cosins eren catalans per casualitat.

Com pot ser que estiguem tan lluny. No sé si és la posició de tots els espanyols, però a Catalunya ens sobta moltíssim que és proclami la nacionalitat indestructible d’una persona en funció del seu lloc de naixement; potser perquè fem honor a allò de “terra d’acollida” o, com deia aquell, “nadie es de donde nace, sino de donde pace”. A en Marcelino això no li deu haver arribat.

Va acabar proclamant-se “federalista”, però no va acabar d’aclarir quin era aquest federalisme (a banda de referir-se al federalisme europeu); el que sí que ens va quedar clar és que era antiindependentista, tot i respectar totes les postures. Curiós que la gent del PSOE, trenta anys després, treguin la pols a aquest concepte quan la societat catalana ja és majoritàriament independentista. Ara, ja han fet tard!

Dissabte, el gran Josep Catà. Quina diferència de xerrada! Rigorosa, amb tot el seny del món però amb la contundència de les dades, va anar explicant la manera com la monarquia austriacista hispana comença a topar amb la realitat pactista de la política catalana des del segle XVI.

Les necessitats econòmiques del monarca i la voluntat d’acabar amb la confederació per arribar a un estat unificat és la base dels conflictes armats de la guerra de Separació del segle XVII i de la guerra de Successió del XVIII.

Malgrat la complexitat i la llargada, va valer la pena recordar tots aquests fets, especialment després d’haver sentit un “federalista” de l’alçada del senyor Iglesias.