dijous, 27 de desembre del 2012

freeOtegi



Sí, un desig per al 2013. Com va dir el President: "No poseu portes al camp!" I el formulo recordant un poema de Ventura Gassol (que copio del magnífic bloc de Josep Bargalló) dedicat a la mort de l'alcalde de Cork, lluitador per la llibertat d'Irlanda:

LA PRESÓ DE LLEIDA. GLOSSA
               En la mort de Mac Sweney, alcalde de Cork

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó,
de presos mai n'hi manquen,
que no n'hi manquen, no.
Té les muralles altes
que es beuen la claror:
són negres, d'esclavatge,
d'afronts i de dolor,
que els presos que hi ha dintre,
no en són de presos, no.
Són fills tots d'una pàtria
i esclaus de l'opressor
d'aquesta Catalunya
un temps bell jardí en flor,
palau de vent, de cel i de mar blava,
palau de llum i avui negra presó.
-Canteu, canteu, bons presos,
canteu-ne la cançó.
-Com cantaríem ara
si estem a la presó.
Fa temps que encar la dèiem
amb deixos d'amargor,
perdérem la tonada
i sols ens resta el plor,
tenim encar poc odi
per dar-li un altre to
que tregui el foc enfora
i a dintre ofegui el plor,
els nostres fills que puguin
ja ho sabran fer millor.
Escolta a les entrades,
no hi sents quina remor?
Són ells que ja la canten
i en fan un ball rodó.
Espera, doncs, que creixi la rotllana
i que els petits cantant-la es facin grans
i adéu, presó de la ciutat germana,
no hi haurà murs prou alts pels catalans.

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó.
Si quan els presos canten
fan tremolar de por,
avui que no s'hi senten ni hi respiren
gelen els ossos d'una esgarrifor.
Es miren l'un a l'altre amb cara blanca
d'una claror de morts que els ve de lluny,
senten una cançó enllà de la tanca
i el front se'ls gela i se'ls estreny el puny.
Que és la cançó que els ve del fons d'Irlanda,
mig feta d'odi i mig d'oracions
que arbora el cel més fosc de banda a banda
i salta els murs més alts de les presons.
Mac Sweney l'ha entonada
i ara volant lleuger, ni un cavall blanc,
l'ha coronat amb llum de l'estelada
i l'hi ha tret aquell regust de sang.
Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta?
I què en treus de tombar tres cops la clau?
Per esclavitzar homes és poc forta,
és massa obert encara aquest cel blau.
A sota d'aquest cos que fermes ara,
què creus que hauràs fermat a la presó?
Mac Sweney lliure, i més encès encara,
vola al davant dels seus i els don ardor.
I ara que la mort, per més fermança,
l'ha fet un xic més blanc i més esvelt,
ja no et resta tan sols ni l'esperança
d'abatre el que ja és llum i vent i cel.
La deslliurança tant l'ha volguda tota
que no et volgué donar ni un glop de sang,
que se l'ha anat bevent de gota a gota
i només t'ha deixat la pols i el fang.
I encara aquesta pols amb l'esperança
que un vent d'adéu un dia no llunyà
ensuma l' hora de la deslliurança
la reveurà de nou i l'encendrà.
Al cor ombrós d'Irlanda
n'hi ha una gran presó:
que ja no hi queden presos,
que no n'hi queden, no.
Mac Sweney, blanc de cara,
gelat encara de la suor de mort,
ha obert un esvoranc a les muralles
i cel amunt se'ls va enduent a tots.
Uns el segueixen amb la faç tranquil•la,
uns altres erts com ell, vestits de blanc,
altres espurnejant-los la pupil•la
i uns altres amb vestits tenyits de sang.
Esperit de Mac Sweney, germà nostre,
oh, si també ens obríssiu la presó!
són tan negres els murs,
tan greu el sostre,
que no hi veiem claror.
Què en trauríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia encara: sou esclaus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada