Els joves a IDESGA

Com que sempre he elogiat la feina d’aquesta entitat, la seva equitat i la importància de la visió plural dels seus integrants per a l’anàlisi de la societat olotina, suposo que avui em permetran fer-hi una petita crítica negativa. Amb l’ànim que això els pugui esperonar a continuar la magnífica tasca que fan.

M’imagino que era amb tota la bona intenció del món, però penso que ahir es van equivocar a l’hora de plantejar el debat sobre com veuen els joves olotins la nostra societat.

D’entrada, en Francesc va haver de disculpar-se per l’absència de dos ponents que van renunciar a última hora (ja comencem malament) i, per tant, que a la taula només hi hagués dos joves (seguim malament, és clar que el debat a dos només pot sortir polaritzat i poc divers...).

La intenció no era fer un debat de posicionaments polítics però, és clar, amb els dos joves que van quedar era difícil que no fos així. Malament, un altre cop: o fem un debat sense apriorismes polítics, o fem un debat sobre la implicació política dels joves olotins (i aquí, és clar, hi faltava gent de les JERC –deixeu que escombri cap a casa- i de molts altres grups).

Què podien esperar si els ponents eren en Jordi Gasulla (ApG) i en Joan Guirado (JNC)? Doncs que el debat fos una mena de cara a cara en què, evidentment, fa sortir malparat en Joan.

Poques vegades he vist un públic tan participatiu i tan indignat en un debat d’aquestes característiques. I, és clar, vaig pensar que molts dels joves que, des del públic, manifestaven les seves opinions podien haver estat bons representants dels joves a la taula dels ponents.

Indignats? Bé: en Joan venia a dir que tots els funcionaris eren uns incompetents i que teníem sort de l’economia privada; que les retallades eren, de fet, uns ajustaments necessaris; que si algú tenia problemes podia anar a Càrites, i que ara el país anava molt bé. I, és clar, es va haver de sentir de tot.

En Jordi gairebé només calia que fes d’espectador.

En Francesc va fer l’impossible per moderar el debat, però el mal ja estava fet.

Suposo que els amics d’IDESGA s’agafaran la meva crítica amb un to constructiu, que hi veuran entre línies els elogis i l’admiració per la majoria d’accions que han endegat al llarg de la seva dècada llarga d’experiència, i els desitjos que serveixi per esperonar-los a continuar ocupant un espai de debat plural en la nostra societat. De tant en tant, un error ens serveix d’impuls de cares al futur. D’entrada, doncs, el meu agraïment.