Aquesta primera part de l’any he llegit tres novel·les prou interessants
que tenen en comú la presentació, des d’una òptica molt propera, molt vital,
les vicissituds per què ha passat el nostre país en alguns moments
transcendentals del segle XX.
Vaig començar amb una novetat, Argelagues,
la primera novel·la de la periodista cultural Gemma Ruiz. No cal dir que tenia
les meves aprensions, però la intensitat amb què ella mateixa explicava que
bona part de la història partia de testimonis de la seva família m’hi va acabar
de decidir. I la veritat és que val la pena poder llegir, gairebé de primera
mà, les moltes penalitats que van haver de suportar la gent treballadora que va
ajudar a tirar endavant aquest país, malgrat les dificultats i les
arbitrarietats dels diversos règims que es van succeir.
En segon lloc, em vaig acabar de decidir per La senyora Stendhal d’en Rafel Nadal. No havia acabat de trobar el
moment d’endinsar-me en les anteriors novel·les d’aquest periodista que s’endinsa
en el gènere novel·lístic al final de la seva carrera professional. No perquè
en tingués reticències, ni perquè no estigués convençut que la seva prosa fos
excel·lent, sinó perquè volia tenir prou temps per analitzar-lo
distanciadament. I, finalment, vaig tenir el temps necessari i només puc dir
que val la pena: per la intriga, pel context, pel llenguatge, per la
història... Torna a ser la duresa de la postguerra, les arbitrarietats del
règim i la revolta sorda de les víctimes. Una altra gran novel·la que val la
pena de llegir. Ara ja podré posar-me amb les seves obres anteriors.
I, per últim, torno a recomanar una història dramàtica, l’última novel·la d’un
escriptor que sempre m’ha agradat i que penso que no ha tingut l’èxit mediàtic
que es mereix: La sorra vermella, de
J. N. Santaeulàlia. Amb un no sé què que em recorda la Incerta glòria d’en Joan Sales, però des de l’òptica cenetista, hi
presenta una història tremenda sobre el paper de llibertaris i comunistes a la
guerra del 36. Sorprèn per polièdrica, polifacètica, poliglota, política,
polimòrfica..., però amb una història que se segueix amb intensitat i interès
i, sobretot, perquè no es mossega la llengua. Una història de bons i dolents,
com no podia ser d’una altra manera, però també amb moltes ombres i que posa el
dit a la nafra de moltes ferides encara sense tancar. Fins i tot m’ha fet
saltar de la butaca quan li fa dir a un dels protagonistes el que jo mateix he
defensat moltes vegades: si algú ordena atacar travessant l’Ebre, en comptes de
resistir i mantenir les posicions que tenim, serà un veritable crim.
Doncs això: tres recomanacions. I espero que, com a
mínim, la novel·la d’en Santaeulàlia acabi tenint el mateix suport que el de
les anteriors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada