Montsita Casadellà

Ple de novembre. El més llarg de la història? No, potser no, però molt llarg: 3 hores i 45 minuts. En fi, mentre valgui la pena... Evidentment, en altres àmbits ja n’hauran fet el resum i hauran destacat els aspectes que han cregut més rellevants. Jo només vull destacar l’aspecte que per mi va ser el més important (el tema de l’Escola d’Art ja el tractaré en una altra entrada): vam aprovar per unanimitat la proposta d’anomenar Montsita Casadellà la pista de patinatge.

I és que nosaltres ho vam tenir clar des del primer moment: sense la tasca de la Montsita, no existiria el pavelló de patinatge artístic. Què menys que posar-li el nom de la persona que el va fer possible? Gairebé és una qüestió d’obligat compliment...

En el Ple, vaig poder tornar a afirmar el mateix que vaig dir quan vam anomenar Jordi Mora la pista de vòlei: la ciutat té l’obligació de manifestar el seu agraïment a aquelles persones que han treballat desinteressadament per difondre la pràctica esportiva i, per tant, per escampar els beneficis socials que implica.

Quan se’ns va acudir recuperar la idea d’anomenar Jordi Mora el pavelló de vòlei o quan se’ns ha acudit que calia anomenar Montsita Casadellà la pista de patinatge, no és que volguéssim personalitzar una tasca que forçosament és col·lectiva: és evident que en les dècades d’activitat d’aquestes entitats s’hi han implicat milers d’olotins i d’olotines: esportistes, entrenadors, directius, famílies, públic interessat..., però és amb gent com la Montsita que aquests projectes, que acaben implicant tanta gent, han pogut tirar endavant, han pogut ser una realitat.

Sense aquells que es posen davant i tiren del carro, els grans projectes no acaben reeixint. Què menys que homenatjar aquells que amb el seu esforç van fer possible un futur ni tan sols somniat i que, en el cas concret de la Montsita, després de deu títols mundials ens adonem que va posar la llavor però que no en va poder gaudir.

Amb la Montsita, fem també un homenatge a tots els presidents que la van succeir: en Miquel Casas, l’Agustí Colomer, en Joan Fàbrega i l’actual president, en Josep Sagués. Estem convençuts que tots ells estan orgullosíssims que la pista tingui el nom de la Montsita, la primera presidenta del CPAO. És la tasca d’aquestes persones (i dels centenars o milers d’implicats) que fan millor la nostra ciutat, la nostra societat. Els regidors del consistori municipal no podem fer res més que reconèixer-ho i felicitar-nos perquè podem representar una ciutat amb un teixit social tan actiu i tan altruista. Només per aquests moments, ja val la pena haver estat regidor del nostre ajuntament!