Dia trist, molt trist. Ens ha deixat
en Lluís López. No ha pogut lluitar més.
No li podré dir mai més fins a quin
punt n’estic agraït, però segur que ell sempre ho ha entès.
En Lluís era d’aquells professionals
discrets. D’aquells que, sense grans plans ni grans recompenses, era capaç d’infondre
el cuquet de la matèria que impartia (en el seu cas, l’Educació Física) entre
els joves estudiants d’Educació Secundària: emplenar el cotxe i fer quilòmetres
per portar quatre marrecs a uns cros, iniciar els primers camins per a la
construcció d’un club de vòlei que ha arribat a ser modèlic, començar la
pràctica d’un esport gairebé desconegut com el bàdminton...
En Lluís, des de la seva humilitat,
era molt gran.
Jo només hi puc estar agraït perquè,
quan vaig arribar a l’IB Montsacopa per començar el curs del 1990, va ser la
persona que em va acollir, juntament amb el llavors director del centre, en
Juli Clavijo, amb els braços ben oberts. I, des d’aquell moment, crec haver
mantingut una amistat entranyable, malgrat que les circumstàncies ens portessin
per camins més llunyans.
En Lluís sempre ha estat una persona
amable i col·laboradora amb tothom, fins i tot quan el diagnòstic del càncer
incipient ens va agafar a tots desprevinguts.
Han passat anys, molts anys. En
Lluís lluitant amb una malaltia que se li reproduïa, però que li permetia tenir
llargs períodes en què gaudia plenament d’aquest món i que li ha permès fer
viatges que sempre havia desitjat. Li ha permès conèixer gent d’altres
continents...
Fins que ha arribat el cop definitiu.
El maleït càncer ha tornat a vèncer i no ha pogut fer-hi més. L’enterrarem,
però la seva il·lusió ens il·luminarà per sempre. I, ara, només puc remarcar el
meu agraïment per tot el que m’ha arribat a donar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada