Primer mes després de Pujol

Hi ha vida després de Pujol? Semblaria que, per totes les conseqüències que ha tingut l’afer familiar dels Pujol, no: desànim, frustració, impotència i... alegria! Molta alegria per part d’aquells que voldrien esborrar el catalanisme de la faç de la terra.

Però sí, no ens posem nerviosos: hi ha vida, i molta! Potser més que mai!

Sempre he estat molt allunyat d’allò que en diuen “el culte al líder”. De fet, mai no m’han agradat els clams eixorcs dels últims anys per la manca de “lideratge” entre el catalanisme, perquè no cal dir que això del líder, el guia, el führer és molt propi dels totalitarismes (entre altres coses perquè la censura politicosocial impedeix de treure a la llum pública les misèries humanes dels “líders” immaculats): feixistes, nazis i franquistes coincideixen en el culte al líder (per cert, molts d’aquests que s’alegren de la caiguda en desgràcia d’en Pujol segueixen defensant que encara hi hagi, en un estat suposadament democràtic, estàtues i memorials dedicats al dictador Franco... Ara que surt, aprofito l’excurs per agrair l’anècdota que explica el gran Domènec Moli en el seu últim llibre sobre el fet que J. V. Foix, en una xerrada a Olot el 1966, va fer retirar de la sala un quadre del dictador: “no tinc res contra aquest senyor, però o ell o jo!”); en aquest culte també hi coincideixen els totalitarismes de l’altre costat: leninistes, estalinistes, trotskistes, maoistes...

Ens diran que els republicans també hem volgut mitificar els nostres líders, però res més lluny de la realitat. Macià, Companys, Irla i Tarradellas mereixen un lloc en la història i mereixen ser recordats i homenatjats per tot el que van fer i van representar, només faltaria! Però això no treu, i fins i tot de vegades en excés, que hàgim retret a tots ells determinades actituds, determinades decisions... En cap cas, se’ls vol presentar com a líders immaculats, sinó com a polítics que han tingut un paper decisiu en la història de Catalunya i que val la pena recordar-los. Especialment al president Companys, afusellat pels feixistes per haver defensat la llibertat del país.

Els catalans, vulguin o no vulguin els polítics que ens representen, s’hagin apuntat més aviat o més tard, fa anys que hem decidit obrir els ulls i exigir que som un poble lliure que vol decidir el seu futur polític. Per molt que ho tergiversin a Madrid, les febleses dels polítics catalanistes no impediran que la voluntat del poble tiri endavant. Qui s’hi apunti, serà benvingut; qui no, que es quedi al marge, tot veient passar un poble que vol ser lliure.

El segon mes després de Pujol serà el moment de la històrica manifestació popular amb la V de Volem Votar (no de “Vergonya” com voldrien alguns hereus del franquisme, que és la que ells haurien de tenir però que en són incapaços perquè tenen la cara de pedra), i el quart mes serà el de la V de Victòria en el referèndum del 9N.