D’acord que Espriu és Espriu, i que
enguany també tenim els centenaris de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i de Joaquim
Amat-Piniella, però a Olot el nostre centenari ha de ser el de Joan Teixidor.
I això que venim dels centenaris de
Pere Calders, Tísner i Joan Sales... Quina gran generació va sortir dels anys
de la Mancomunitat i l’Escola Catalana, terriblement estroncada per la guerra i
devastada per la dictadura i l’exili.
Quina formació som capaços d’oferir
quan hem tingut una mica de llibertat... I quina formació podrem arribar a
donar quan siguem independents! Quines ganes de comprovar-ho!
Però per començar amb l’any Teixidor,
el poema inicial de Fluvià:
Pròleg
La
petita ciutat encara m’acompanya
i
el riu que la travessa em farà de camí;
ara
que ja arribo a l’última frontera
i
només em tocava viure en el record.
Hi
haurà plany i joia en la meva complanta
i
una llum de tardor en les hores d’estiu;
el
blau és net i pur i el verd una catifa
i
la nit que m’abriga és un seguit d’estrelles.
Anem
pel món perduts tot al llarg d’aquest joc,
imaginant
paisatges i un lloc per somiar,
el
reialme perdut de la nostra infantesa
i
una tarda oblidada fan amarg el somriure.
L’horitzó
ja no hi és, va fugint i s’escapa.
Cansat
i decebut arribaré a l’origen,
Com
Ulisses pel pèlag i el fill pròdig pels camps.
Ve
l’hora del retorn, veig la casa dels avis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada