diumenge, 9 de maig de 2010

David Vilaseca x 2


Avui he assistit a un homenatge a en David Vilaseca. Un camió el va atropellar fatalment mentre anava amb bicicleta a la Universitat de Londres on treballava.

Familiars i antics professors i companys de la Universitat de Barcelona ens hem trobat al mític pati de l’edifici històric, convocats pels amics que havien tingut una relació més estreta amb en David, en un acte no per informal menys emotiu.

He d’agrair amb entusiasme la iniciativa de l’Esteve, que ha fet més o menys improvisadament de conductor de l’acte i ens ha permès sentir les veus dels Joans, l’Enric, en Jordi, en David, la Rut, en Màrius, el mateix Esteve...

En David havia estat un alumne brillant, un professor brillant. A banda dels seus escrits d’investigació, últimament havia tingut un gran èxit quan va obtenir el premi Andròmina per la seva novel·la L’aprenentatge de la soledat. És clar que el seu futur insondable ens ha quedat estroncat... La mort sempre et deixa atònit, impotent.


Ho observava especialment en adonar-me que la mort d’en David havia permès retrobar-nos a la facultat la generació del 87. Enguany, tots ens doblem l’edat (23x2); ja no som aquells joves ufanosos que sortíem de la Universitat de Barcelona amb el títol de llicenciatura a la butxaca i tota una vida per davant.

Els rostres s’han assecat, les galtes s’han emmagrit, els cabells s’han emblanquit... Però, com deia l’Esteve, ara som nosaltres –la nostra generació- que tenim l’obligació de tirar endavant, d’ocupar la primera línia per seguir creient en nosaltres, en el nostre entorn; no podem abdicar de la responsabilitat que tenim –cadascú des del lloc que cregui més convenient- de fer que el nostre món no s’ensorri, que continuï persistint per poder ser millor.

Temps a venir ens han de succeir noves generacions en aquesta comesa; ho assumirem com puguem en el seu moment, però ara ens toca a nosaltres. No podem renunciar-hi, ni pensar que un maleït camió ens pot segar la vida com en el cas d’en David, perquè el record del seu exemple i la realitat de la seva obra ens ha de fer més forts.


Com a part d’aquest petit homenatge, m’agradaria poder-li dedicar aquest combatiu poema de Joan Salvat-Papasseit. La distribució del text és important, però costa una mica de col·locar-lo correctament, així que hi poso una foto perquè us en feu una idea els que no el coneixeu.


COLUMNA VERTEBRAL : SAGETA DE FOC

LLUITA X BELLES GESTES I ACCIONS : Eterna espiral vers l'Infinit.

VICTÒRIA

VOLUNTAT X UN DESIG BOIG DE CÓRRER; i córrer sempre als cims, així com fuig la cérvola.

JOVENTUT

Un jaç arran de la carretera
per als vells i els que cauen.
–NO HI VULGUEU SABER RES;
si acàs, que ells mateixos s'aixequin.

Hi ha un HOME a la presó
dels que avancen.
JUNTEU-VOS,
traieu-li l'embaràs que li oprimeix les mans.
PERQUÈ FACI CAMÍ.


Al desencorajat no l'atieu.
Ni al fanàtic absurd.
Deixeu-los barallar,
que es destorbin a ells sols.

Experiència,
moral,
sistemes de govern,
sistemes filosòfics,
religions:
SOFISMES

Sofismes els sofismes per als qui només veuen amb els ulls del cervell.

Mes... si cal governar i dirigir,
agafeu una tralla.
Us estimaran més, i àdhuc obeiran.
–NO VULGUEU GOVERNAR.

Amunt! Amunt! Encara més...
A on anem? No és bo preocupar-se'n.

Suara ha sortit del niu un oronell.
–AIXÒ JA ÉS UN CAMÍ.

SEMPRE AMUNT!

SAGETA DE FOC


Fitxer:Sageta de foc.jpg

Cap comentari:

Publica un comentari