Puja a casa?

Després de l’eufòria que manifestava El talent, Jordi Nopca s’hi ha tornat a posar amb un recull de contes, Puja a casa, que no hi té res a veure..., o sí?

Un conjunt d’històries de parella que no et deixen indiferent i que només tenen en comú la urbanitis..., i potser la incertesa que genera el futur!

El títol del recull correspon a l’exhortativa (o no) del primer conte: “Puja a casa”. A partir d’aquí, se succeeixen situacions extremes de parelles incipients, primerenques o consolidades que no fan més que sorprendre el lector. No saps mai per on et sortirà (malament)!

Ara: potser hi ha un element comú en la incertesa, la sorpresa, la insatisfacció... i fins i tot la fantasia que ja ens havia impressionat a El talent.

Nopca ens torna a sorprendre amb una prosa fresca i decidida que no et pot deixar indiferent. Situacions que poden ser més o menys quotidianes (o no), amb les quals el lector “urbanita” es pot sentir identificat... (o no), que a diferència de El talent acaben generant un extrem regust d’infatisfacció.

Real com la via mateixa..., Nopca s’està obrint pas a marxes forçades en el panorama de la narrativa contemporània amb una veu pròpia que, més enllà de les anècdotes argumentals, presenta un discurs congruent que colpeix el lector i que l’obliga a analitzar la realitat canviant del seu entorn de confort.

Com diu el narrador d’un dels últims contes de Puja a casa, en el món del facebook, el twitter i les xarxes socials:

“-A la via real no hi ha cap àngel que et faci entrar en raó, el dia que vols suïcidar-te –va dir en mandarí, recordant la base argumental de la pel·lícula: la criatura del més enllà que visitava James Stewart el convidava a observar com d’important era per als altres passejant per alguns moments de la seva biografia.”

Esperant, ansiosament, la propera!