“Ni que dos milions de catalans ens
posem d’acord el proper Onze de Setembre per fer tots alhora el pi, no ens
faran cas...!” Ho va deixar anar l’Oriol Amorós en l’acte que vam organitzar
sobre la universalitat del Dret a Decidir.
Ho he volgut citar perquè em sembla
que l’Oriol té tota la raó del món. De fet, jo mateix ho vaig manifestar enmig
de la immensa manifestació que va col·lapsar el centre de Barcelona l’11S del
2012: si algú que no sabés res de res veiés això, el primer que diria és com
pot ser que aquesta gent encara no sigui independent!
I encara no ho som (i ja ha passat
un any) perquè el poble català és mesell i poruc (de fet, es justifica
històricament parlant, perquè cada cop que els catalans han intentat reclamar
els seus drets, com diu la dita castellana, la seva capital ha rebut un
bombardeig –més o menys cada cinquanta anys-) i perquè molt difícilment la
casta política espanyola que governa aquest Estat des de temps immemorials,
difícilment voldrà perdre els privilegis que els han entronitzat i mantingut
durant anys i panys...
La “Via Catalana” va ser un èxit
espaterrant, inèdit, incomparable... Vam posar la reivindicació democràtica del
poble català en el punt de mira de tots els estats del món! Però, desenganyem-nos,
no servirà de res si no continuem amb fermesa el camí que hem endegat.
Des del món, no mouran un dit: el
mateix Alex Salmond mira de marcar-hi distàncies afirmant que la lluita
escocesa porta més de cent anys (no saben que els catalans patim la uniformització
espanyolista des del 1714! I que, en els últims anys, els greuges són continus:
educació, llengua, presència catalana al món, seleccions esportives –qui és que
va dir que, si no fos per l’oposició irracional de l’Estat espanyol, la llengua
catalana ja seria oficial a la UE?-)
Des d’Espanya intentaran posar-hi
totes les traves que puguin: ja els coneixem, però ens fan por perquè fins i
tot n’hi ha que han tornat a recordar allò que he dit abans sobre bombardejar
Barcelona cada cinquanta anys... N’hi ha que parlen de fragmentació social: l’Aznar
i el mateix Felipe González s’hi han referit. I no s’adonen que són els
principals responsables que els catalans no ens sentim còmodes en el Regne d’Espanya
que han construït. Ni se’ns compta, ni se’ns valora; només ens volen pels
diners i per la simbologia: allò que els falangistes deien “unidad de destino”...
Des de Catalunya, ens fa respecte
que hi pugui haver molts catalans que es vulguin vendre per un plat de
llenties...
Però ara és diferent: sabem que, fem
el que fem, no ens faran cas (no cal esperar a un altre Onze de Setembre en què
dos milions de catalans facin el pi); sabem que no ens ajudaran, però que si no
ens en sortim ens faran desaparèixer (ho ha dit el mateix Jordi Pujol, però
sempre ho han tingut al cap els espanyols: “Espanya, una!”). Només tenim una
sortida, la sortida que històricament hem volgut sempre però que mai no hem
pogut obtenir, i ara més que mai és la sortida que ens farà a tots una mica més
lliures i una mica més responsables de les coses que hem de fer. I ja ens pot
venir el senyor Felipe González a dir missa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada