Resposta de l'Antoni Agustí

Aquesta setmana l'Antoni Agustí respon les meves observacions de la setmana passada a La Comarca.

Bé: de fet, no respon res. No parla del tema dels pressupostos, ni de la irresponsabilitat dels grups municipals, ni de les reivindicacions dels treballadors...

Només diu que no és militant del PSC i que parla a nivell particular perquè està neguitós pel futur de la nostra ciutat. I qui no ho està?

També agraeix el meu article perquè li permet recordar que sí que va donar explicacions quan no va acceptar l'acta de regidor. Segons ell, la feina no li permetia -donats els resultats- acceptar-la.

Home, Toni!: vols dir que la llista del PSC ja sabia quants regidors trauríeu i que teníeu repartides les responsabilitats de govern sense esperar els resultats de les eleccions? Vols dir que vau obtenir uns resultats molt pitjors dels que esperàveu? Perquè per feina no serà: el regidor que et va substituir té dedicació exclusiva a l'Ajuntament!

Evidentment, que qualsevol regidor, en qualsevol moment del mandat de quatre anys, pot renunciar a la seva acta (en quatre anys les circumstàncies vitals i laborals dels regidors poden girar-se com un mitjó). Només faltaria! El que és més sorprenent és que algú que es presenta a unes eleccions en una llista renunciï al lloc que ocupava, immediatament després de les eleccions. En quinze dies, és més difícil que aquelles circumstàncies personals canviïn. Una altra possibilitat ben lícita és que l'acceptació de l'acta vagi relacionada amb els resultats obtinguts per la teva llista.

D'acord. Però això s'ha de notificar abans; no fer-ho és enganyar l'electorat.

Evidentment, no passaré cap resposta a La Comarca; amb aquestes ratlles n'hi ha ben bé prou.

Escriptors i polítics

Tema clàssic. Podem deslligar un tema de l'altre? La creació literària no és una manera de fer política?

Aquest tema ha sortit en la reunió d'avui del Club de Lectura de Santa Pau (que guia, amb mà sàvia i destra, en Martí Collelldevall). Hi parlàvem del Quadern gris de Josep Pla i, com no podia ser d'altra manera, tot comentant-ne l'obra literària ens n'hem anat a les referències personals.

Josep Pla és, sens dubte, l'escriptor més controvertit de la història de la nostra literatura. No podia ser d'una altra manera: li va tocar de viure uns anys convulsos, uns anys que han marcat per sempre el destí del nostre país.

Però, en el seu cas, és clar que obra i escriptor són absolutament indestriables. Lluny de poetes contemporanis com Espriu o Teixidor, la seva producció està directament vinculada -per formació i per intenció- amb la realitat contemporània. Pla és l'intel·lectual que vol viure del seu ofici, però que també és conscient que s'ha d'acostar a algú amb prou poder perquè li garanteixi una posició que no li faci passar angoixes.

Ben aviat, doncs, s'acosta a Francesc Cambó i el seu grup, de manera que és escollit diputat de la Mancomunitat el 1921 per la Lliga Regionalista. A partir d'aquí, per grat o per força, les contradiccions de la Lliga i de Cambó seran les contradiccions ideològiques que arrossegaran la posició política de Pla, fins arribar al suport del cop d'estat franquista i a la col·laboració en les primeres intervencions del règim després de l'ocupació del 1939.

Pla escriurà en castellà i col·laborarà amb el règim. Algú no li ho va perdonar i, com és prou sabut, se li negà reiteradament la possibilitat d'optar al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Ara: podem dir que Josep Pla no era catalanista? Doncs m'ha vingut al cap una de les seves obres de ficció, la narració Contraban, en què relata un viatge en vaixell des de Leucata fins a Cadaqués on, amb l'excusa del contraban, descriu les poblacions que va trobant al llarg de la costa del Rosselló, el Vallespir i l'Empordà.

"Sobre el color pedregós de terra d'escudelles, clapejat de malves, de les Corberes, aparegué la vila de Salses i la fortalesa de la vella frontera. Salses és l'avançada del Rosselló, la frontera de la Catalunya històrica. Leucata és l'avançada de la gavatxeria. Entre aquests dos extrems es veien les quatre cases o Cabanes de Fitó, que escriuen Fitou, o sia la Fita, el llímit."

Si aquest text no traspua una ideologia catalanista, nacionalista, ja em direu què.

Pablo Neruda

Tornem a la nota poètica; però avui em vull recrear en un dels meus poetes preferits (encara que costi de creure). Neruda va ser un escriptor "compromès", defensava la seva terra i els més febles, els més desvalguts. En aquesta línia, és especialment recomanable el grandiós Canto general.

No em puc resistir (en aquests dies engrescadors) a copiar-ne uns poemes. Començo amb un que demana justícia per als assassins del poble:

LOS ENEMIGOS

Ellos aquí trajeron los fusiles repletos
de pólvora, ellos mandaron el acerbo
exterminio,
ellos aquí encontraron un pueblo que cantaba,
un pueblo por deber y por amor reunido,
y la delgada niña cayó con su bandera,
y el joven sonriente rodó a su lado herido,
y el estupor del pueblo vio caer a los muertos
con furia y con dolor.
Entonces, en el sitio
donde cayeron los asesinados,
bajaron las banderas a empaparse de sangre
para alzarse de nuevo frente a los asesinos.

Por esos muertos, nuestros muertos,
pido castigo.

Para los que de sangre salpicaron la patria,
pido castigo.

Para el verdugo que mandó esta muerte,
pido castigo.

Para el traidor que ascendió sobre el crimen,
pido castigo.

Para el que dio la orden de agonía,
pido castigo.

Para los que defendieron este crimen,
pido castigo.

No quiero que me den la mano
empapada con nuestra sangre.
Pido castigo.
No los quiero de embajadores,
tampoco en su casa tranquilos,
los quiero ver aquí juzgados
en esta plaza, en este sitio.

Quiero castigo.

Terriblement tràgic, però just. I arribarà el dia que, si en servem la memòria i l'homenatge, podrem celebrar la llibertat:

SIEMPRE

Aunque los pasos toquen mil años este sitio,
no borrarán la sangre de los que aquí cayeron.

Y no se extinguirá la hora en que caísteis,
aunque miles de voces crucen este silencio.
La lluvia empapará las piedras de la plaza,
pero no apagará vuestros nombres de fuego.

Mil noches caerán con sus alas oscuras,
sin destruir el día que esperan estos muertos.

El día que esperamos a lo largo del mundo
tantos hombres, el día final del sufrimiento.

Un día de justicia conquistada en la lucha,
y vosotros, hermanos caídos, en silencio,
estaréis con nosotros en ese vasto día
de la lucha final, en ese día inmenso.

I, mentrestant, mans sàvies i abnegades teixiran la nostra senyera! (de fet, és la de Xile, però ve a ser la nostra!):

CÓMO NACEN LAS BANDERAS

Están así hasta hoy nuestras banderas.
El pueblo las bordó con su ternura,
cosió los trapos con su sufrimiento.

Clavó la estrella con su mano ardiente.

Y cortó, de camisa o firmamento,
azul para la estrella de la patria.

El rojo, gota a gota, iba naciendo

(Avui mateix, he sentit la "notícia" que han descobert que a Víctor Jara "només" el van matar més de quaranta trets i una gran quantitat de cops... "El derecho de vivir en PAZ".)

Llops amb pells de xai

D'un temps ençà, m'ha tornat al cap aquesta màxima clàssica. Sí, efectivament, ja ho sé: nihil novum sub sole. Ho retrec, però, perquè em sembla que cada cop és més actual, que cada cop ens guiem més per les aparences, que cada cop ens agrada més l'epidermis, la superfície llisa i fina, sense rugositats. I, llavors, tant li fa si dessota la pell de xai hi ha un llop a punt de clavar les urpes...

Això m'ho he anat trobant dia rere dia. Aquell que és més franc, aquell que va amb la veritat per davant, que diu les coses com són sense dissimular, és apartat del ramat, és l'estrany, el que acaba generant mala maror.

En canvi, aquell que fa veure que tot són flors i violes, que tot són moixaines, que tot va bé i que només cal mirar les coses en positiu, és acollit sense dubtes; al contrari: és venerat, lloat fins a l'exaltació. Ja vindrà el dia que clavarà les urpes... Però, com que és de tan bon tracte...

Aquests dies m'ha vingut al cap aquest vell tema (el trobem, per exemple, en l'aduladora Renart del Llibre de les bèsties de Ramon Llull -com deia, el tema és ancestral!-) en intentar analitzar la reacció del públic tot escoltant l'alcalde d'Arenys de Munt: tot façana, tot aparença, fins al punt de l'emotivitat histriònica ("una velleta de noranta anys llançant un mòbil contra l'autocar dels falangistes...", deia en la seva sonsònia), fins al punt de defensar només allò que vol sentir el públic, ben bé allò que vol sentir el públic.

I, amb el convenciment que l'endemà, amb un públic ben diferent, és capaç de dir coses completament diferents. Embaucadors, salvapàtries, predicadors de la salvació universal...

Fins que, un cop han obtingut allò que volien, ensenyen les urpes!

(la imatge és de www.quimcardus.cat)

El poema XXIV de "La pell de brau"

Algú m'ha fet notar que, en aquestes últimes anotacions, m'ha faltat la nota poètica. Bé, doncs que no falti. Evidentment, de seguida m'ha vingut al cap Sinera, la pàtria poètica de Salvador Espriu, inspirada en el seu paradís d'infantesa, que pren el nom d'Arenys (de Mar!). He sabut que presideix el despatx de l'alcalde d'Arenys (de Munt!) -l'anterior, i sembla ser que també l'actual-; a veure si realment en pren (tothom en pren) nota:

Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions,

aparta l’or

la son i el nom.

També la inflor

buida dels mots,

la vergonya del ventre

i dels honors.

Imposaràs la veritat

fins a la mort,

sense l’ajut

de cap consol.

No esperis mai

deixar record,

car ets tan sols

el més humil

dels servidors.

El desvalgut

i el que sofreix

per sempre són

els teus únics senyors.

Excepte Déu

que t’ha posat

dessota els peus

de tots.

Polítics i demagogs

Em sembla que avui em plantejo un tema que inevitablement s'acabarà convertint en una sèrie, perquè és prou espinós.

Tot ve arran de la xerrada-míting que l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Mora, va fer a Olot com a inici de la campanya de Garrotxa Decideix sobre les consultes per la independència del 13 de desembre.

Un altre dia ja escriuré de la resta, però avui vull escriure dels polítics de base, dels que trepitgen el poble, els barris. Bàsicament, perquè gent honesta, que està dedicant bona part del seu temps lliure, que intenta trobar un raconet pel bé comú entre les moltes hores que dedica a la seva feina diària (com en Jaume, la Clara o l’Arnau), no es mereixen els atacs i les crítiques demagogues que va usar el senyor Mora en el seu discurs.

Doncs sí: a tots els partits hi ha gent honesta, especialment entre els militants de base que, sense cap compensació (més aviat amb alguna càrrega), només pretenen millorar les condicions en què viu la nostra societat.

En Carles Mora havia de venir a Olot a explicar l’experiència d’Arenys de Munt i a animar la gent a participar en les consultes del desembre. Ben al contrari: va limitar el seu discurs a criticar tots els partits polítics, a defensar la independència (em sembla que tots els que hi érem n’estàvem prou convençuts: no calia), i a fer autobombo de la seva formació.

Com que vam sortir prou empipats i jo mateix em vaig ensumar que tot plegat només era demagògia (col·locar-se de cara al futur), avui m’he dedicat a “investigar”. No us penseu: en cinc minuts ho he tingut enllestit.

El senyor Mora es va presentar a les eleccions municipals del 2007 per la formació Arenys2000-EPM (vinculada, per tant, a ICV) sense haver format part del consistori anterior, en què Arenys2000 havia obtingut majoria absoluta (7 regidors) a l’ajuntament, amb Andreu Majó com a alcalde (que seria, més endavant, membre de les llistes d’ICV al parlament de Catalunya).

En aquestes eleccions en què es presenta el senyor Mora com a cap de llista, Arenys2000 passa de 7 regidors (46% dels vots) a 4 (26% dels vots) i, per tant, amb el nou candidat es queden ben lluny de la majoria absoluta, tot i que continuen sent la llista més votada per davant d’ERC (3 regidors, amb un 22% dels vots). Doncs bé: l’independentista Carles Mora fa govern amb CiU (3 regidors) i PSC (2 regidors), i deixa a l’oposició ERC i CUP (1 regidor).

Amb aquestes dades ja n’hi hauria prou per desmuntar la demagògia del senyor Mora, però el meu nas em deia que hi havia d’haver alguna altra cosa. Així que he volgut mirar el bloc del cap de llista d’ERC, Josep Rabasseda, i m’hi he trobat això (espero que el company Rabasseda em disculparà la cita):

Sous, Riera i Alta Tensió

15.07.2007 | 03.34 h

En el ple del 10 de juliol el Grup Municipal d’ERC s’ha posicionat sobre aquest increment en les retribucions del Sr. Alcalde, un càrrec que en mans del Sr. Carles Mora, requereix una dedicació exclusiva amb retribució de 58.000 € bruts a l’any i una assessora amb un sou de 40.000 € bruts l’any.L’alcaldia en mans d’AM2000 representa, doncs, 98.000 € cada any. I era precisament a mi a qui acusaven d’aspirar a sous astronòmics!

Això, en una població com Arenys de Munt, que no arriba als 8.000 habitants! Visca la democracia!

Felicitats, campiones!

M'han informat que el CPA Olot ha tornat a guanyar el campionat del món! Felicitats a tots i a totes! He recordat que l'any passat vaig publicar aquest article quan van quedar cinquenes d'Europa i, doncs, fora del mundial. Com a entrenador de bàsquet en excedència, em produeix molt de plaer poder recordar que, l'objectiu, no són les victòries; però que, si arriben, millor! Felicitats, doncs!

Cinquenes d’Europa!

Felicitats, campiones! Ja sé que sonarà estrany, ja sé que probablement no serà cap consol, però no em puc estar de repetir-ho, de debò: Felicitats, campiones!

Si no fos perquè els èxits de temporades anteriors són absolutament extraordinaris, presentar-se enguany, a la nostra ciutat, amb l’èxit d’haver quedat cinquenes en uns campionats europeus seria l’enveja (però també l’orgull per tenir la possibilitat de compartir una petita part del vostre èxit) de tots els altres clubs esportius olotins. De fet, el CPA Olot, amb totes les persones que el formen: directius, entrenadors, patinadors, familiars, amics i simpatitzants, no només s’ha convertit en un referent per a la comarca, sinó en un exemple a seguir per tot el país.

Ara no vindré amb la història que “l’important és participar”, no vindré amb el tema que “algú ha de guanyar”..., només reiteraré el mateix que comentava en anys anteriors (quan havíeu tornat amb el títol de campiones d’Europa): que uns jutges et valorin positivament és fantàstic, que et valorin millor que tots els altres encara és més fantàstic; però el més fantàstic de tot és el que heu aconseguit, i no parlo de títols. Heu aconseguit el millor que té l’esport, i especialment l’esport col·lectiu: heu aconseguit que tota la ciutat estigui pendent de vosaltres, heu aconseguit que un grup de gent molt nombrós col·labori amb tots vosaltres, heu aconseguit que molts i molts olotins i olotines vulguin patinar i, sobretot, heu aconseguit que un bon grapat de noies, amb els vostres entrenadors, dediqueu hores i hores de la vostra formació personal a ajudar-vos les unes a les altres.

És indubtable que tot plegat (almenys jo personalment no ho dubto gens) us ha d’ajudar en la vostra formació a ser millors persones, a entendre els problemes i els neguits de qui teniu al costat, a donar un cop de mà a qui ho necessita... Haureu après a limitar l’egoisme innat que de vegades ens domina per abocar la vostra generositat en el col·lectiu. Aquesta sí que és la victòria; aquest és l’èxit que us acompanyarà tota la vostra vida.

Estic segur que la gent del CPA seguirà treballant amb la mateixa intensitat que tots aquests anys i que trobarà el mateix suport que ha tingut fins ara. Quan ens adonem que no sempre es pot venir amb una copa sota el braç, llavors ens fem càrrec encara més de la magnitud dels resultats precedents. Amb l’esforç i la tenacitat que heu demostrat aquests anys, ben aviat tornareu a oferir el títol a la ciutat; perquè, al capdavall, qui no té un dia dolent?

Hi ha hagut molts canvis, tant en esportistes com en direcció, però segueix havent-hi ganes, segueix havent-hi qualitat, segueix havent-hi projecte i segueix havent-hi un gran club.

Ep!: i sou cinquenes d’Europa!, que ningú no us en vulgui treure el mèrit!

Visió particular suggerida per un article de l'exregidor Antoni Agustí

Avui he hagut de publicar a La Comarca un article comentant les insinuacions de l'Antoni Agustí, que havia publicat la setmana anterior. En Toni és d'aquelles persones que et cauen bé, però el seu comentari no em va acabar de fer el pes i vaig haver d'escriure això per donar la meva opinió. En fi, tothom és lliure -des del respecte- d'opinar com li sembli, no? És una mica llarg, ja em perdonareu.

Visió particular suggerida per un article de l'exregidor Antoni Agustí

D'un temps ençà, potser perquè s'acosten eleccions o no sé ben bé per què, crec notar que el grup municipal del PSC s'està començant a posar nerviós; però això només deu ser una percepció personal i, com a tal, intransferible...

A finals de juny, resulta que van fer una festa de celebració dels 10 anys de govern socialista a Olot. Que no hi convidessin els regidors d'ERC que van formar part d'aquells governs durant set anys (com sovint li agrada recordar a l’alcalde Sacrest) és prou indicatiu dels motius per què el nostre grup va decidir en el seu moment sortir-ne: per al PSC, el govern és del PSC; la resta, només són convidats circumstancials.

Tot seguit, des d’aquest mateix estiu, als habituals escrits de l'exregidor i benvolgut company Julio Clavijo, s'hi han sumat els del mateix Antoni Agustí i els del també exregidor del PSC Julio Pérez. Res a dir: hi tenen tot el dret; només faltaria! Els altres grups municipals també publiquem articles amb la intenció de fer arribar els nostres posicionaments polítics a la ciutadania.

El que ja no em sembla tan coherent és l'escrit de la setmana passada de l'Antoni Agustí, en què ell, que no ha estat mai a l'oposició municipal i, per tant, no té gaires elements de judici sobre el tema, critica precisament el paper que hi fan els regidors de l'oposició, sense parar-se a pensar en cap moment si aquesta situació és provocada precisament per l’actitud que té el mateix equip de govern (en aquest cas, format pel PSC i, potser també circumstancialment, per Alternativa per a la Garrotxa).

Deu ser que l'Antoni Agustí, quan parla de responsabilitat municipal, no s'ha fixat que el seu grup no té majoria absoluta a l'Ajuntament d'Olot. I tampoc no deu estar al cas que els grups que estan a l'oposició municipal són precisament això: oposició. I que es deuen als seus votants i a tota la ciutadania olotina, però no pas als interessos dels grups que són al govern de la ciutat en aquesta legislatura.

Des d'ERC-Olot, pensem que un equip de govern en minoria, com és el del PSC-ApG, s'hauria de preocupar (pel mateix sentit de la responsabilitat a què fa referència l’Antoni Agustí) de buscar els suports necessaris per aprovar els pressupostos anuals de l’Ajuntament, debatent i negociant de veritat i de portes endins, prèviament a presentar-los públicament i portar-los a votació. No haurien de confiar que els grups de l'oposició els votessin a favor perquè sí, sense més ni més; que, un cop presentats, aplaudissin l’equip de govern per com ho havien fet de bé. Personalment, em sembla, si més no, arriscat. Però jo no sóc qui per dir com ha d’actuar un equip de govern en minoria, que actuïn segons la seva consciència. Ara: que després no es queixin!

Doncs això va anar així. Segurament, el senyor Agustí, que no ho ha viscut i potser no el deuen haver informat convenientment, no sap que el grup d’Esquerra Republicana de Catalunya només ha conegut els pressupostos municipals d’enguany en una reunió amb la regidora d'Hisenda just el dia abans que l’equip de govern els presentés a la premsa. Quan els pressupostos ja estaven tancats i només s'hi podien fer modificacions mínimes. Això sí: de bona voluntat i de predisposició, les que calguin: "Feu-hi les propostes que vulgueu, però ja veieu que no hi ha gaire marge". Amb aquestes condicions, no hi ha gaire de què parlar.

Evidentment, no hi cabien ni la necessària adequació d’un espai per fer-hi concerts, ni la creació d’un espai per a les entitats, ni un viver d’empreses per incentivar l’economia local, ni l’inici de l’arranjament d’un passeig vora-riu, ni cap ni una de les propostes amb què el nostre grup s’havia presentat a les passades eleccions.

Fins aquí, la manera de fer política d’un equip de govern en minoria.

Respecte a l’escrit del senyor Agustí, penso que una altra cosa és treure les qüestions de mare i voler lligar naps amb cols. Em refereixo al fet que, quan parla de responsabilitat política potser no recorda que ell mateix va ser escollit regidor per la ciutadania olotina a les llistes del PSC en aquesta mateixa legislatura i que no va prendre possessió de l'acta de regidor, sense donar-ne cap explicació. És això responsabilitat política? No dic pas que la renúncia a una acta de regidor sense cap motiu sigui il·lícita; ben al contrari: hi té tot el dret. Però podria haver-ho pensat abans, no?

I, en tot cas, es podria haver pensat dues vegades els seus comentaris crítics sobre el paper que poden fer els regidors dels grups de l’oposició, que no tenen la possibilitat de dedicació horària que tenen els regidors de l’equip de govern. Però potser això el senyor Agustí no ho sap, ni ho vol saber.

En canvi, en la seva crítica al paper d’aquests regidors es permet relacionar el comentari que fan els grups de l’oposició sobre la contractació fixa de personal en temps de crisi amb no sé quines vagues i quines reclamacions laborals que havien fet funcionaris membres dels grups de l'oposició. Definitivament, les paraules del senyor Agustí, només em demostren que des del PSC estan molt nerviosos.

Per acabar concretant: si la insinuació sobre aquestes vagues pot fer referència a la meva persona, en tant que professor d’institut i, doncs, funcionari (entre altres regidors de l’oposició que cobren un sou perquè són treballadors de la funció pública), no cal que digui que estic a favor de qualsevol reivindicació que vagi en benefici de les condicions laborals dels treballadors i que estic radicalment a favor de l’exercici constitucional del dret de vaga de qualsevol treballador. Tot i així, també he de dir, per a la informació del senyor Agustí, que l'última vaga de l’ensenyament que he seguit va ser fa més de deu anys -si la memòria no em falla- i s'hi reclamaven millores en el sistema educatiu més que no pas reivindicacions laborals.

És a dir: no sé entendre què té a veure això que el senyor Agustí acaba retraient amb la valoració dels pressupostos que ha presentat l’equip de govern. I acabo: no sé ben bé per què, però l’escrit del senyor Agustí m’ha deixat completament desconcertat pel nerviosisme que crec que traspua. Ara: potser només són imaginacions meves.

Maragall, Joan...

Avui m'ha vingut al cap un poema de Joan Maragall. És d'un panteisme discret, difuminat per la il·lusió del geni de la creació poètica. A banda de la imatge dels darrers versos, a mi m'agrada especialment la cadència, la musicalitat. De fet, en Joan Josep també en té una versió molt aconseguida, finíssima.

L'ODA INFINITA

Tinc una oda començada

que no puc acabar mai;

dia i nit me l'ha dictada

tot quant canta en la ventada,

tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa

entre ensomnis d'amor pur;

decaiguda i mig malmesa,

joventut me l'ha represa

amb compàs molt més segur.

De seguida, amb veu més forta,

m'han sigut dictats nous cants;

pro, cada any que el temps s'emporta,

veig una altra esparsa morta

i perduts els consonants.

Ja no sé com començava

ni sé com acabarà,

perquè tinc la pensa esclava

d'una força que s'esbrava

dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre, a la ventura,

sens saber si lliga o no,

va enllaçant la mà insegura

crits de goig, planys d'amargura,

himnes d'alta adoració.

Sols desitjo, per ma glòria,

que, si algú aquesta oda sap,

al moment en què jo mòria,

me la diga de memòria

mot per mot, de cap a cap.

Me la diga a cau d'orella

esbrinant-me, fil per fil,

de la ignota meravella

que a la vida ens aparella

el teixit ferm i subtil

I sabré si en lo que penses,

-oh poeta extasiat!-

hi ha un ressò de les cadences

de l'aucell d'ales immenses

que nia en l'eternitat.

(De Poesies, 1895)

Tot posant-hi el títol, he recordat que tinc pendent fer quatre ratlles d'alguns articles "polítics" de Joan Maragall (més que res per comparar, per observar si hem sortit perdent sent coetanis del nét...).

Salut!

La Fundació Josep Irla

La recepció de les darreres biografies de personatges destacats del catalanisme em serveix d’excusa per tractar de la Fundació Josep Irla en un moment que sembla que afavoreix el desprestigi d’aquestes entitats.

No vull parlar del paper que hi juguen les dels altres partits, ni d’on surten els ingressos ni de temes econòmics. Només em vull centrar en el paper que Esquerra Republicana de Catalunya ha donat a la Fundació Josep Irla.

D’entrada, ni que sigui per qüestions circumstancials, només per perpetuar el nom del “president oblidat”, de l’únic president que no va poder governar la Generalitat des de Catalunya, ja tindria sentit l’existència d’aquesta fundació.

Enguany, a més, Esquerra ha inaugurat la remodelació de la casa Irla, que serà un pol d’atracció cultural i política a Sant Feliu de Guíxols i l’enveja de les poblacions més pròximes.

Però ja fa molts anys que, els que podem conèixer les activitats de la Fundació, tenim el plaer de gaudir de diverses publicacions i estudis de temàtica catalanista que contribueixen a emplenar un buit que la resta de mitjans editorials no acaben de poder omplir.

Ara mateix acabo de rebre dues breus monografies dedicades a divulgar la personalitat de Fèlix Cucurull i de Josep Pallach. Són una mostra evident que, per acabar de completar l’elogi a la Fundació, les seves publicacions no són gens sectàries. Ben al contrari: acaben informant de figures del catalanisme que no només no van militar mai a Esquerra Republicana de Catalunya, sinó que fins i tot s’hi van enfrontar electoralment.

Evidentment, si volem assolir l’ideal, si mai volem arribar a la independència, necessitarem sumar-hi totes les tendències. I és clar que, de totes les grans figures del passat, en podem aprendre molt.

Serveixin com a exemple aquests versos del poema “Sense paraules” de Fèlix Cucurull, publicats el 1959 en ple franquisme:

No diré avui el teu nom

terra que m’has vist néixer.

Me’l guardo molt endins

en espera del dia

que ressoni ben net

de planys i de renúncies.

(...)

No diré avui el teu nom

perquè no és amb paraules

com cridarem l’estel

damunt de la bandera.

Força!

Ja heu vist que aquesta setmana ha estat especial per a mi, però m'ha impulsat a fer el pas de penjar textos a la xarxa. Que sigui a fi de bé! A partir d'ara, miraré de ser menys monotemàtic i posar-hi els temes que m'interessen més: política, Olot, país, cultura, literatura... i, per què no?, històries més personals.

En fi, em marco el límit de, com a mínim, penjar-hi un post cada cap de setmana. Ja veurem si ho puc complir!

Salut i que la força ens acompanyi!

La mort de l'escolà

Mossèn Cinto és un altre dels poetes catalans que millor han sabut acostar-se al dolor per la mort d'un jove. Aquest és un dels seus poemes més emotius. No cal dir que recomano de manera molt entusiasta la versió musicada que en fa l'amic Joan Josep Mayans.

A Montserrat tot plora,

tot plora d'ahir ençà,

que allí a l'Escolania

s'és mort un escolà.

L'Escolania, oh Verge,

n'és vostre colomar:

a aquell que ahir us cantava,

qui avui no el plorarà?

En caixa blanquinosa

mirau que hermós està,

n'apar un lliri d'aigua

que acaben de trencar.

Té el violí a l'esquerra

que solia tocar,

lo violí a l'esquerra,

l'arquet a l'altra mà.

Sos companyons de cobla

lo duen a enterrar.

Lo rossinyol salmeja,

salmeja més enllà:

quan veu l'Escolania,

calla per escoltar.

Lo cant de les absoltes

comencen a entonar;

lo primer vers que entonen

del cel sembla baixar,

lo segon vers que canten

se posen a plorar.

Lo mestre de la cobla

los aconhorta en va,

les fonts ja són rieres,

i les rieres mar.

Oh patges de la Verge,

bé teniu de plorar,

al que millor cantava

venint de soterrar.

Los monjos també ploren,

sols canta un ermità,

sentir cantant los Àngels

i amb ells lo nou germà,

aucell d'ales obertes

que cap al cel se'n va.

Mentre ell canta pels aires,

lo violí sonà.

(Jacint Verdaguer, 1899)

La primavera

Un dels poetes que millor ha descrit la tragèdia de la mort d'un fill és l'olotí Joan Teixidor, en el seu poemari del 1954 El príncep. Vegeu-ne una mostra:

Sempre he sentit la primavera nova,
l’afalac de les fulles en els arbres.
Però ha mort aquell impuls antic;
m’envellia de sobte. ¿Com podria,
quan tot s’esqueixa, sospirar feliç?

Em fa pena la saba que s’enfila
pels troncs renovellats, la prímula que neix,
el vespre que es perfuma i la nit tèbia.
M’espaordeix la vida que m’espera,
la paraula que creix per a morir,
ésser un altre enllà del meu silenci.

Ja fa un temps que, a Olot, el col·lectiu Horitzó blavíssim n'intenta mantenir la memòria.

L'elegia d'una rosa

Quina cosa, Déu meu, quina cosa!

és la cosa més trista d'enguany.

Se m'ha mort una rosa, la rosa;

se m'ha mort sense pena ni plany.

Ni la pluja ni el vent li han fet nosa,

ni ha mirat de collir-la l'estrany.

Se m'ha mort una rosa, la rosa,

que potser ni tenia averany.

Ni la bella il·lusió l'ha desclosa,

ni ses fulles puní el desengany.

Se m'ha mort una rosa, la rosa;

se m'ha mort tota sola en el tany.

Josep Carner, La paraula en el vent (1914)

L'ocell

Aquesta setmana hem enterrat una alumna de la meva tutoria. És un fet inexplicable. Dolorós. He tingut molta sort: en els meus vint-i-tres anys com a professor, no m'havia passat mai entrar en una classe i trobar-me una taula i una cadira buides.

Sí que m'havia passat patir la desgràcia de la mort d'un exalumne, de la mort d'un alumne de l'institut, fins i tot de la mort d'un company... Afortunadament, però, no m'havia passat mai que un alumne de la meva tutoria es morís durant el curs.

És una sensació terrible: ahir hi era i avui no hi és; només hi ha la taula i la cadira, buides... Com explicar la desaparició d'una adolescent de quinze anys? Al llarg de la meva vida he patit la mort dels meus familiars més directes: els avis, els pares, l'oncle... van morir molt aviat, massa aviat. Però teníem el consol que seguien un cert ordre cronològic. Ara: com consolar uns pares, un germà, que pateixen la mort de la filla petita, de la germana?

No té explicació, no té solució. És així de trist. Lamentable, inexplicable. I no em vingueu amb "una altra vida"... Avui hi ets, i demà no. I ja està. Així de simple i de terrible.

No sé ben bé per què (suposo que és per efectes del meu cunyat), però m'ha vingut al cap aquesta cançó basca, i he pensat que estaria bé deixar-ne testimoni. Escriure, en remembrança (que dirien els clàssics).

I aquí queda; perquè, sense el vol de l'ocell, no hauríem estat res:

Txoria txori

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

(Aquí va la traducció, pels que no entenem prou l'euskera:

Si li hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
el que estimava era l'ocell.

De la tristesa de l'enterrament (com enterrar una jove de quinze anys?), em va sobtar l'enteresa de les seves companyes de curs, que van gosar llegir uns textos en la cerimònia. Em vaig quedar amb aquesta frase: "De vegades la vida no et dóna una segona oportunitat".

Doncs, per això: per això val la pena viure-la i viure-la bé, amb consciència.

I mirarem de superar el tràngol i de donar suport a la família. I que, a classe, no quedi cap lloc buit, però la taula i la cadira hi seguiran sent. Txoria txori!